Envía una historia Webcams Perdederos Contacta Más .
Acceder
Registrarse
Recordar contraseña
Pescando en Mallorca
Orada de paciència
por , el 15 de noviembre de 2011
5 Comentarios | Capturas, Doradas, Salidas | twitter twitter

Dues setmanes sense una canya… de pesca… entre ses mans, massa temps per a qualsevol dels habituals lectors de pescandoenmallorca. Es segon dissabte de mes de novembre pintava bé i més després d’un bon temporal de ponent que era ben necessari. Al manco, després de mesos de buit, els calamarers ja començaven a fer bones pescades de calamars. I per què no havia de passar el mateix amb els oraders? Ens hem d’animar de qualque manera.

A les vuit arribava a sa pesquera i allà ja m’esperava en Juan muntant ses seves canyes. Gairebé corrensos i amb nirvis vaig muntar sa canya… quina ansietat! Tan bon punt vaig llançar ja vaig notar que hi havia canvis al fons. Quan vaig tensar arrossegant es plom pel fons vaig notar que aquest s’enganxava una mica. Efectes del temporal, a veure què passarà…

Gairebé a sa mitja hora de pesca en Juan va rebre una forta picada que va enganxar, però sols per uns segons ja que es peix va escopir s’esca… mai sabrem què era, però pot ser fos una orada ja que aprofiten molt bé sa seva forta mandíbula per evitar sa clavada de s’ham.

Després d’això, més d’hora i mitja sense picades. Quan sopàvem es fantàstic panet de truita de patata que en Juan havia fet, vàrem veure com s’avisador de sa meva canya marcava una molt suau picada. Aquesta no es va repetir i vàrem decidir acabar el que haviem començat, sopar. Després vaig tornar a sa canya i vaig apreciar que sa puntera es movia un poquet, però molt poc. Bé, com que feia temps que tenia s’esca en remull vaig decidir pegar una estirada per a replegar uns pocs metres. Aquí vaig notar pes al darrera, però ben enrocat. Vaig esperar una mica amb sa canya en mà i ben tensada. Així vaig notar caparrotades que pegava es peix enrocat.

Vaig decidir deixar sa canya totalment destensada, com un pal de fregona. Mentre, aprofitava per a muntar més hams i esques. Passats uns deu minuts vaig tornar a sa canya i la vaig notar ben tensada. Uep! Aquí hi ha algú! Vaig tornar a estirar però no venia de cap de ses maneres. No hi havia cap presa i com que teníem poquíssimes picades vaig tornar a destensar al màxim i a esperar de nou. Crec que varen passar uns quinze minuts més i en Juan me deia que ho deixés anar, que així no pescaria (tenia sa segona canya també enrocada i a l’espera).

Vaig tornar a sa canya i es fil gairebé pegava per ses roques, més destensada que com l’havia deixada. Quan vaig començar a replegar vaig notar molt de pes i una forta caparretoda, sonava a orada, la qual s’havia desenrocat. Al principi no estirava molt i creia que era un llop que venia nedant cap a jo, però quan la teniA (era oradA) a uns 10 metres vaig veure el seu llom i va començar a estirar moltíssim, cercant fons i unes roques que tenia a la meva dreta. Me vaig acotar a agafar es salabre i me va caure… quina nirviada… No se com el vaig poder recuperar i no se com no me va rompre es bresol, estirava com poques vegades. Després d’uns quants intents fallats, la vaig aconseguir posar dins es salabre. Una preciosa orada de 2Kgrs pesats (bé, 1948grs, però m’ho permetreu, no?). Per cert, venia ben ouada i ben grassa, una pena.

Això era a les 22:20 hores. El vespre va ser molt avorrit de picades. Els vespres de lluna no ens funcionen a aquesta pesquera, encara que ja estava es vespre salvat. Si no fos que estava amb en Juan hagués partit cap a casa amb sa peça, però ses ganes de pescar i sa bona companyia va fer que arribàs a les dues i mitja a casa. Abans, un sard de mida, que no mostraré per a evitar gelosies, i una altra bona peça enrocada que no vaig tenir sort de treure, després de mitja hora d’espera a que sortís de s’amagatall.

Feia dues setmanes en Juan havia triomfat amb un llop de quilo i mig, i aquesta vegada me va tocar a jo. Ell li comença a tenir agafada sa mida als llops i jo a ses orades, encara que feim molts de frares. Una vegada més, sa Santa Paciència me va regalar una orada.

Salut a tots/es!
Miquel

5 Comentarios | Capturas, Doradas, Salidas | twitter twitter

Comentarios

Molt bona Miquel. Noltros també varem treure una la setmana passada. Molt grassa i ovada. Es estrany que surtin a mitjans novenbre ses que treiem abans a mitjans de octubre…

hace 8 años por Edu

Gràcies Edu! Segur que els biòlegs tenen explicacions per aquests comportaments. He sentit mil teories respecte a quan alliberen els ous ses orades, que s’atraquen a sa vorera, que quan s’aigua es refreda cerquen aigües més profundes on la temperatura de l’aigua és mes constant,… jo només se que enguany he agafat orades tots els mesos (a veure es desembre com va) excepte es juny i juliol que no he anat a pescar. Jo diria que a certes zones hi son tot l’any. Què en pensau?
Salut!

hace 8 años por Miquel73

Jo crec que a qualque banda han de menjar en s’hivern.
A ses platjes hem provat i jo diria que no s’acosten els mesos de desembre, gener i febrer. Però aixo no lleva que estiguin enrocades o menjant a altres bandes.
Això de la temperatura de l’aigua podria ser, pero crec que la principal motivació que deuen tenir deu ser la menja, i potser a mes profunditat en troben mes fàcilment. Que per desovar es moguin enfora també podría ser, es congreguen a punts determinats i axiò fa que desapareguin de la resta…

hace 8 años por Edu

Las doradas están contentas con tus obligaciones familiares, tiemblan pensando el día que tengas mas tiempo para darles «caña». Como siempre esplendida entrada y guapa princesa.
En cuanto a las cuestiones técnicas o científicas que planteas desde mi humilde experiencia creo que el principio de todo esta en la sangre de los peces. Son animales de sangre fría con lo que no importaría aclarar que su temperatura es la del entorno con unas variantes de frió y calor en el agua donde no le es posible desarrollar actividad alguna.
La época desove, también mas por propia experiencia que por estudios serios, creo debe coincidir con el final del otoño.
Como me esperan para comer y no quiero dar la tabarra con un ladrillo lo dejamos así, jajaj.
Saludos y buena pesca a todos

hace 8 años por Andrés

La que tiembla es mi mujer cuando se acerca el sábado, bueno, ya se ha hecho a la idea. Ahora que empieza a llegar el frío dedicaré noches a las lubinas con vivo, mi gran asignatura pendiente. Dejaré un poco tranquilas a las doradas, aunque alguna caña les dedicaré. La gracia de nuestra afición es la incertidumbre respecto a todos los factores. La experiencia nos da mucha información, pero hay que saber interpretarla y esto no es fácil. Hay que salir y salir y cambiar cosas para obtener resultados y compararlos. Si supiéramos de antemano los días en que no volveremos de vacío, el cebo que comerán los peces, el lugar en que entrarán,… seguro que no sería lo mismo y nos cansaríamos rápido de la afición. Gracias Andrés, espero en breve ver buenas pescatas de sargos. SAludos
Miquel

hace 8 años por Miquel73

Leave a comment

Necesitas loguearte para comentar en tu nombre. En otro caso, aparecerás como anónimo.


*